Tot va començar aquell vespre de divendre tretze d'Abril, el dia de mala
sort, el qual, puc assegurar que no ho es, perque per a mi va ser el millor dia
de la meua vida, eixe mateix vespre, vaig coneixes a les dues persones mes meravelloses
del món sencer, a la Nuria, y al Hugo...
- Mama, no pense anar al poble!- li cridí amb una brusquetat innecessariaa la meua estimadísima mare a la qual sempre tiraré a faltar.
- Ho senc pero has d'anar, els teus avis volen pasar més temps amb tu, y jo m'he d'anar de viatge amb Joan...
- Sempre fas el mateix! Et vas per ahí y jo m'he de quedar amb cualsevol! Tens diners per al que vols, no tens diners per a roba nova per a mi que em fa moltisima més falta que a tu eixe estupid viatge d'aniversari! ¡A més et vas amb eixe puton, que només esta amb tu perque ets una puta vagina amb potes y et tires a tot el que se mou!
- Vesten a la merda Lisa! I mentre estigues a ma casa farás el que jo et diga, queda clar?
- Clar como l'aigua imbecil.
- Y preparat la maleta que te'n vas demà!
- Demà tinc classe, lista.
- Demà després de classe, lista.
- T'odie.
- Y jo a tu també.
Vaig anar a la meua habitació y vaig donar una portà que va fer que el marc de la porta es despenjara lleugerament, em vaig fer la maleta y m'en vaig anar a dormir sense haber sopat. Eixa nit hauria d'haber-li agraït a ma mare que se n'anara de viatge. Al matí següent, vaig caminar sola cap a l'institut, allí no tenia amigues, la meua millor amiga em va deixar tirada per anarse'n amb la Clara y unes altres a criticarme. Aixina que ara anava sola, no podia confiar en ningú, estava a soles, y em sentía soles, a l'institut no tenía amigues, ma mare m'odiava, y mon pare estaba treballant a Madrid, estaba completament sola...
Vaig arrivar justa de temps, com solía fer desde que anava sola, a la porta hi eren la xiques que mai mes anaven a entrar, perque estaben mes pendents dels porros que de la seua propia educació. Vaig pujar les escales on el conserje m'esperava amb un somriure y vaig arrivar a la neua classe, situada al segon pis, y per a la meua sorpresa vaig vore a la Clara asseguda al meu lloc, al costat de la meua antiga millor amiga, la Mireia. Vaig caminar decidida cap a ella, i amablement li vaig demanar que em deixara seurem al meu lloc, però aixo nomes em va proporcionar rialles i miradetes assasines per part de les seues amigues, la Clara pareixia sentir ploure...
- Clara, alçat d'ahí ya.- li vaig dir amb mes autoritat.
Mes rialles, y ella continuava fent-se la sorda. Aixina que ben dicidida vaig agafar la seua motxilla y li la vaig anrefilar a terra, tota la clase callà en eixe moment, es podia sentir caure una agulla al pis de dalt, em va mirar i em va començar a cridar.
- Que fas? No toques la meua motxilla.
- No t'assegues al meu lloc, saps que en Jordi no ens dixa canviarnos de puesto.
Ara em mirava en mes intensitat, als seus ulls es podía vore l'odi reflectit, va mirar a les seues amiges i va tornar a riure, em va mirar una altra vegada, però ara em mirava amb superioritat.
- Ho sento, però no parle amb flipades. Vinga xiques anemsen d'ací.- va agafar les seues coses i sen van anar en la meua millor amiga, entre rialles i brometes.
Roja con una tomaca em vaig seure al meu lloc, i vaig esperar que hi arrivara el profesor.
Les clases van passar massa ràpides, tenint en compte el que m'esperava despres. Quan arriví a casa, el dinar estaba damunt de la taula, y la maleta estaba al costat de la porta esperant-me.
Nomes acabí de dinar, en Joan em va dur al poble, en entrar estaba dessert, no hi habia ningú, uns carrers mes endinsats es trobaba la casa dels meus avis, era una casa vella i roïda de color roig fosc, ben fosc, estaba situada al costat de la desembocadura de l'albufera, hi tenía tres portes, la principal, que no hi tenia ninguna distinció en particular, la de darrere, que estaba situada al costat de la porta del terrat, y la del garatge, aquesta era la mes gran, que dins hi tenía una mes menuda. Les tres portes hi eres a la mateixa banda, al davant, al darrere hi ers una menuda horta, que no hi era de la propietat dels meus avis. Vam entrar per la primera porta diem-hi, la del rebedor, nomes entrar, al fons de la menuda habitació, es veía el típic moble-rebedor que tothom té a sa casa, a la dreta hi habia una taula mes alta i gran on perfectament es podría dinar, darrere de la taula i pegada a la paret hi habia una estantería plena de records y fotografíes, y una televisió, i per últim a la dreta hi habia un sofà, i un silló. Al fons de l'habitació, mirant cap a l'esquerra, hi habia un estret corredor, que tenia dues habitacions a la dreta i una a l'esquerra, al fons del corredor es trobaba la cuina i el bany. Em vaig instalar a la habitació de la esquerra del corredor, i vaig eixir al terrat. Feia molt de temps que no anava allí, a dir veritat, feia dos anys, pero heu recordaba tot, ja dalt vaig mirar cap a l'albufera, des d'ahí es veía la pressa i les canyes, vaig pegarme la volta i vaig mirar cap a l'horta, darrere de l'horta hi había un camp de futbol asfaltat, vaig vaixar i vaig anar cap allà. La plaça estaba buida, només hi habia un grup de xics i xiques de més o menys la meua edat seguts a un banc, em vaig seure a un altre, no coneixia a ningú. Alehores una xiqueta es va apropar a mi, em sonava la seua cara, a dir veritat em sonaven le cares de tots els que estaben allà, la xica em va donar dos besos i em va preguntar si la recordava, la veritat era que no, vaig mirar cap a un costat, despres cap a l'altre i l'hi vaig dir que la veritat era que no, em va somriure, tenia un somriure bonic, els ulls marrons, y els cabells llisos i castanys, tallats al muscle, li vai tornar el somriure, aquella xica m'inspirava molta confiança:
-Bé, jo soc Sara, em vares coneixer l'estiu passat, anaves en companyia de la teua cossina.
-Ah, si, clar! Y Patri?- derepent vaig començar a recordar, l'estiu passat les vaig coneixer, y la veritat es que em caigueren de lo mes bé.
- Mama, no pense anar al poble!- li cridí amb una brusquetat innecessariaa la meua estimadísima mare a la qual sempre tiraré a faltar.
- Ho senc pero has d'anar, els teus avis volen pasar més temps amb tu, y jo m'he d'anar de viatge amb Joan...
- Sempre fas el mateix! Et vas per ahí y jo m'he de quedar amb cualsevol! Tens diners per al que vols, no tens diners per a roba nova per a mi que em fa moltisima més falta que a tu eixe estupid viatge d'aniversari! ¡A més et vas amb eixe puton, que només esta amb tu perque ets una puta vagina amb potes y et tires a tot el que se mou!
- Vesten a la merda Lisa! I mentre estigues a ma casa farás el que jo et diga, queda clar?
- Clar como l'aigua imbecil.
- Y preparat la maleta que te'n vas demà!
- Demà tinc classe, lista.
- Demà després de classe, lista.
- T'odie.
- Y jo a tu també.
Vaig anar a la meua habitació y vaig donar una portà que va fer que el marc de la porta es despenjara lleugerament, em vaig fer la maleta y m'en vaig anar a dormir sense haber sopat. Eixa nit hauria d'haber-li agraït a ma mare que se n'anara de viatge. Al matí següent, vaig caminar sola cap a l'institut, allí no tenia amigues, la meua millor amiga em va deixar tirada per anarse'n amb la Clara y unes altres a criticarme. Aixina que ara anava sola, no podia confiar en ningú, estava a soles, y em sentía soles, a l'institut no tenía amigues, ma mare m'odiava, y mon pare estaba treballant a Madrid, estaba completament sola...
Vaig arrivar justa de temps, com solía fer desde que anava sola, a la porta hi eren la xiques que mai mes anaven a entrar, perque estaben mes pendents dels porros que de la seua propia educació. Vaig pujar les escales on el conserje m'esperava amb un somriure y vaig arrivar a la neua classe, situada al segon pis, y per a la meua sorpresa vaig vore a la Clara asseguda al meu lloc, al costat de la meua antiga millor amiga, la Mireia. Vaig caminar decidida cap a ella, i amablement li vaig demanar que em deixara seurem al meu lloc, però aixo nomes em va proporcionar rialles i miradetes assasines per part de les seues amigues, la Clara pareixia sentir ploure...
- Clara, alçat d'ahí ya.- li vaig dir amb mes autoritat.
Mes rialles, y ella continuava fent-se la sorda. Aixina que ben dicidida vaig agafar la seua motxilla y li la vaig anrefilar a terra, tota la clase callà en eixe moment, es podia sentir caure una agulla al pis de dalt, em va mirar i em va començar a cridar.
- Que fas? No toques la meua motxilla.
- No t'assegues al meu lloc, saps que en Jordi no ens dixa canviarnos de puesto.
Ara em mirava en mes intensitat, als seus ulls es podía vore l'odi reflectit, va mirar a les seues amiges i va tornar a riure, em va mirar una altra vegada, però ara em mirava amb superioritat.
- Ho sento, però no parle amb flipades. Vinga xiques anemsen d'ací.- va agafar les seues coses i sen van anar en la meua millor amiga, entre rialles i brometes.
Roja con una tomaca em vaig seure al meu lloc, i vaig esperar que hi arrivara el profesor.
Les clases van passar massa ràpides, tenint en compte el que m'esperava despres. Quan arriví a casa, el dinar estaba damunt de la taula, y la maleta estaba al costat de la porta esperant-me.
Nomes acabí de dinar, en Joan em va dur al poble, en entrar estaba dessert, no hi habia ningú, uns carrers mes endinsats es trobaba la casa dels meus avis, era una casa vella i roïda de color roig fosc, ben fosc, estaba situada al costat de la desembocadura de l'albufera, hi tenía tres portes, la principal, que no hi tenia ninguna distinció en particular, la de darrere, que estaba situada al costat de la porta del terrat, y la del garatge, aquesta era la mes gran, que dins hi tenía una mes menuda. Les tres portes hi eres a la mateixa banda, al davant, al darrere hi ers una menuda horta, que no hi era de la propietat dels meus avis. Vam entrar per la primera porta diem-hi, la del rebedor, nomes entrar, al fons de la menuda habitació, es veía el típic moble-rebedor que tothom té a sa casa, a la dreta hi habia una taula mes alta i gran on perfectament es podría dinar, darrere de la taula i pegada a la paret hi habia una estantería plena de records y fotografíes, y una televisió, i per últim a la dreta hi habia un sofà, i un silló. Al fons de l'habitació, mirant cap a l'esquerra, hi habia un estret corredor, que tenia dues habitacions a la dreta i una a l'esquerra, al fons del corredor es trobaba la cuina i el bany. Em vaig instalar a la habitació de la esquerra del corredor, i vaig eixir al terrat. Feia molt de temps que no anava allí, a dir veritat, feia dos anys, pero heu recordaba tot, ja dalt vaig mirar cap a l'albufera, des d'ahí es veía la pressa i les canyes, vaig pegarme la volta i vaig mirar cap a l'horta, darrere de l'horta hi había un camp de futbol asfaltat, vaig vaixar i vaig anar cap allà. La plaça estaba buida, només hi habia un grup de xics i xiques de més o menys la meua edat seguts a un banc, em vaig seure a un altre, no coneixia a ningú. Alehores una xiqueta es va apropar a mi, em sonava la seua cara, a dir veritat em sonaven le cares de tots els que estaben allà, la xica em va donar dos besos i em va preguntar si la recordava, la veritat era que no, vaig mirar cap a un costat, despres cap a l'altre i l'hi vaig dir que la veritat era que no, em va somriure, tenia un somriure bonic, els ulls marrons, y els cabells llisos i castanys, tallats al muscle, li vai tornar el somriure, aquella xica m'inspirava molta confiança:
-Bé, jo soc Sara, em vares coneixer l'estiu passat, anaves en companyia de la teua cossina.
-Ah, si, clar! Y Patri?- derepent vaig començar a recordar, l'estiu passat les vaig coneixer, y la veritat es que em caigueren de lo mes bé.
- Està ahí amb els demés, vine y te ‘ls presente.
Ens vam apropar al resta del grup, hi habien dos xics y dos xiques asseguts.
- Xics, xiques, aquesta es Natalia, la cossina d’ Alba.
- Clar! Home, com no?- Va dir Patri, es va alçar i em va donar dos besos.
- Home! Natalia! Quant de temps!- va dir en Cristian, que també em va donar
dos besos.
- Bé, Natalia, ells són Hugo, i Nuria.
Vaig mirar cap als que estaben asseguts, ella era una delgadeta, amb els
ulls marrons, i expresió amable, vaig mirar cap a ell, tenía el moño castany,
els ulls marró coca-cola que em miraven com si ja ens coneixerem, y el somriure
mes perfecte que mai he vist, Nuria es va alçar i em va donar dos besos, em
vaig fixar que hi tenía un llibre baix el braç, “Els jocs de la fam”.
- M’ encanta! Per on vas?- li vaig dir.
- De que parles?- va dir Nuria molt sorpresa.
- Oh, del llibre, creume, es la millor novel·la que hi he llegit, de veres,
m’ encanta.
- A mi també! Has llegit “Cançons per a Paula”?
- No, pero estic buscant algú que me’ l deixe.
- Si vols, jo te ‘l podría deixar.
- Perfavor.
- I… lliges “l’ História d’ Emma”?
- Es clar! Eixa xiqueta escriu… meravellosament.
- A mi també m’ encanta!
Ens vam pasar tot el vespre parlant
de llibres, ella, era com jo, completa i absolutament com jo… Em sentía molt a
gust amb ella. Ell era especial, tenía un somriure amable, i uns ulls que et
regalaven el món, ai mateix em vaig donar compte de lo especial que sería per a
tota le meua vida, de lo especials que seríen els dos…
No hay comentarios:
Publicar un comentario